DIAMANT SINTÈTIC
La directora de Formació del HRD Antwerp, Katrien de Corte, va resoldre en ProDiam 2014 dubtes i temors sobre els diamants sintètics.
Segons el Consell Mundial del Diamant, un diamant sintètic creat en el laboratori és un producte artificial elaborat per l’home que té la mateixa composició química, estructura cristal·lina, i propietats físiques que un diamant natural.
És a dir, la qüestió que ha de quedar clara és que els diamants sintètics són diamants. La única diferència amb els diamants naturals és el procés pel qual s’han creat.
En l’actualitat hi ha dos mètodes fonamentals per obtenir diamant sintètic:
1. HPHT (High Pressure-High Temperature): Aquest mètode recrea les condicions de creació dels diamants a la Terra, és a dir, utilitza una alta pressió i temperatura. Es va desenvolupar durant els anys 50 i els diamants estan en el mercat des dels anys 80. La majoria dels HPHT són diamants grocs perquè són els més fàcils de crear. És important saber que per aquest mètode necessitem una germen o llavor de diamant, que serà el substrat per les següents capes de diamant que es formaran. També necessitem un catalitzador per accelerar el procés, que normalment són solvents de metalls com níquel, cobalt i ferro. Les condicions en les que es formen aquests diamants són 55.000 atmosferes de pressió i 1.400°C.
2. CVD: Les seves sigles signifiquen Chemical Vapor Deposition, o el que és el mateix, deposició química de vapor. Aquest sistema es va crear l’any 2001 per l’empresa Apollo Diamonds i aquest tipus de diamants estan en el mercat des de 2003, però en realitat la seva presència s’ha massificat des de 2010-2011. Aquests diamants es formen en el camp d’estabilitat del grafit, és a dir, no es formen a la mateixa pressió i temperatura que els HPHT.
Alguns dels equips que s’utilitzen per obtenir diamants CVD són bastant petits i la veritat és que espanta bastant que estigui tot automatitzat i que puguem tenir files i files d’equips creant diamants sintètics.
Sovint els diamants sintètics CVD són marrons, amb fluorescència taronja, perquè són diamants que han crescut massa ràpid. A major rapidesa, major serà la quantitat d’impureses i de defectes en el diamant. Òbviament es poden crear diamants sintètics CVD sense color marró, però és un procés molt més car i lent.
Actualment és totalment possible fer que un diamant CVD marró es converteixi en un diamant incolor. El procés és el mateix que s’utilitza per convertir un diamant natural marró en un incolor. No fan falta equips de gran mida o cost, simplement necessitem un forn d’atmosfera controlada. Podem utilitzar gasos nobles per assegurar-nos de que no hi hagi oxigen, i que no es cremi el diamant en qüestió.
La producció en massa:
Al 2012 hi havia tres grans productors de diamants CVD: Gemesis, Apollo Diamonds i Washington Diamonds. Gemesis està ubicat a USA, tot i que ara també té empresa a Singapur. Tots els seus diamants sintètics CVD tenen certificat GIA. Apollo va ser la primera empresa en realitzar diamants sintètics, però sense certificat. La última empresa, Washington Diamonds, tenen un certificat americà i formen part de l’institut Carnegie. L’autora està segura de que hi ha molts més productors, a Rússia, Índia, Xina, etc., però desgraciadament no els coneixem a tots, ni tenim informació sobre la seva producció.
La qüestió de fons és que NO HI HA CAP PROBLEMA PEL FET DE QUE HI HAGI DIAMANTS SINTÈTICS SI SABEM QUE HO SÓN, si es paga un preu just, i sabem d’on procedeixen.
Com podem assegurar-nos de que comprem un diamant natural?
En cas de comprar un diamant en brut és bastant fàcil fer la distinció entre naturals i sintètics, ja que els naturals acostumen a tenir formes d’octaedre, cub o rombododecaedre, així com combinacions amb altres formes del sistema cúbic. En canvi, els sintètics acostumen a ser plans, amb cares llises, sense curvatura apreciable, sense trígons i els HPHT concretament acostumen a ser octaedres distorsionats amb cares de cub o amb cares de cub i rombododecaedre.
En quant als diamants tallats, sense l’equip necessari és totalment impossible distingir-los. L’autora va reunir un grup de 100 diamants, dels quals 10 eren sintètics, i va demanar a uns analistes que les distingissin amb els aparells gemmològics tradicionals. Només un d’ells va aconseguir identificar-los, però l’autora creu que va ser més una qüestió de sort que de coneixement.
Només els laboratoris ben equipats poden permeten distingir entre diamant natural i sintètic. S’han d’utilitzar patrons de creixement, d’impureses, traces de l’entorn de creixement, inclusions, etc., amb equips molt cars com la fotoluminescència, i la decisió mai es pren basant-se en un únic resultat: s’han de combinar estudis de raigs X amb estudis d’infraroig, i a més comptar amb una base de dades ben completa.
Referències: Katrien de Corte, directora de Formació del HRD Antwerp. Extracte de la ponència de l’autora en ProDiam 2014.
http://www.goldandtime.org/goldtime/de/corte/no/hay/ninguacuten/problema/hecho/que/haya/diamantes/sinteacuteticos/si/sabemos/que/son/70849/
Foto: http://quimica.laguia2000.com/elementos-quimicos/diamantes
